Ja tenim prou!!

Ara que es comença a parlar de nou de retallades en el poder adquisitiu dels funcionaris i les funcionaries, amb la pèrdua de part o de tota d’alguna de les pagues extres d’aquest 2013, cal dir: Ja tenim prou!

Ja tenim prou de ser el ninot que rep una bona part dels pals de les retallades en aquest país.
Ja tenim prou de que aquestes retallades només siguin en un sentit.

Per a la majoria dels funcionaris, que ni rebem sobres, ni tenim comptabilitat en B, ni comissions, ni cap altre barbaritat d’aquestes, des de fa temps que ens costa arribar a final de mes, i per tant una retallada més és inadmissible, insufrible, inaguantable. No pot ser: Ja tenim prou!

I cal dir-ho ben fort, en veu alta i sense por. Els funcionaris i les funcionaries formem part del món laboral com qualsevol altre treballador de qualsevol altre col·lectiu, i pel fet de tenir la “feina segura” (i permeteu-me que ho dubti sempre, però ara més...) no ens ha d’impedir protestar, de sortir al carrer i defensar allò que és nostre. Cada dia ens guanyem el nostre sou com qualsevol altre treballador. I si algun company pensa que ens ho estan regalant està molt equivocat.

Defensant el nostre sou no només estem defensant el valor de la nostra feina, i per tant a nosaltres com a persones, sinó a més, el que estem defensant és el sou del mestre dels nostres fills i filles, el sou del metge i de la infermera que ens aten en el centre de salut, el sou del bomber que vindrà en el cas d’alguna emergència, o simplement el sou d’aquell periodista que ens informa cada nit, mitjançant un telenotícies, del que ha passat en el nostre petit país. I si penseu que nosaltres no som importants, que el meu sou no val la pena defensar-ho (que trist si penses això... per altre banda) almenys defensa el sou de tota aquesta altra gent que directament ens dona un servei, i que de ben segur si que els hi afectaran aquestes retallades.

Ja tenim prou! I cal sortir al carrer a dir-ho! La mobilització és la solució perquè els polítics d’aquest país facin alguna cosa i canvíïn o modifiquin aquests tipus de decisions. Per sort, aquests dies tenim un bon exemple en el tema de la dació en pagament, i la seva ILP, i que són aquests tipus de mobilitzacions i organització de la lluita el que ens ha d’animar a protestar, perquè aquestes situacions es denunciïn i tothom sàpiga que no pot ser, que: Ja tenim prou!

Carles Benito
Treballador Ajuntament de Sabadell

On va la nostra societat?

Quant més aguantarà la nostra societat? Quant més estarem els ciutadans disposats a tolerar? Perquè no som capaços de formar un front comú per deixar fora del nostre sistema a aquells que no han sabut aplicar les lleis d'una manera recta i en tota la seva legitimitat?
Sols el poble unit podrà arribar a disposar una altra vegada d'una societat digna, d'una societat que li pertanyi, que és la que li toca viure i gaudir.
Els polítics, no tots, han perdut la lleialtat i el respecte cap a ells mateixos i cap el poble que els ha votat de manera lliure, aprofitant la seva condició per lucrar-se o pel seu propi benefici o per a les persones del seu entorn.
Avui tots parlem d'oficines antifrau, comissions d'investigació contra la corrupció... On ha quedat el que practicaven els nostres avis, pares: una encaixada de mans i amb aquest gest havies tancat un compromís que era inimaginable trencar, ja que fer-ho era perdre tota honorabilitat, paraula també que tots els polítics i personatges públics fan servir i de la qual desconeixen el seu veritable significat.
Moltes vegades és difícil moure a una societat si aquesta ha decidit mantenir-se al marge del que passa, o simplement les veu passar i no s'implica, s'estima més no fer res, perquè pensa que no és possible, o sí, però massa complicat.
No podem canviar les coses grans, o sí, però si no intenten modificar les conductes intolerables i inadmisibles d'aquells que no actuen correctament, quina serà la societat que deixarem als nostres fills? quins valors els estem ensenyant?
Com sempre des d'aquest petit espai, que és de tots aquells que hi vulguin participar, us convido a participar a que entre tots intentem fer millor aquest món.

Elisabet Torner
Entre tots junts podem

Companyes i companys,

Vam comentar la darrera reunió que redactariem una mena de manifest en el que diguessim allò que ens defineix i allò que volem fer.

D'entrada, penso que som allò que fem: la marea groga hem fet samarretes grogues contra les retallades, unes tres-centes (samarretes, de retallades en superen aquest número); ens hem concentrat a la plaça davant de l'Ajuntament durant gairebé sis mesos, esmorzant els dimarts i dijous; ens hem manifestat en diverses convocatòries i hem donat suport a companyes i companys acomiadats. També vam fer una vetlla amb espelmes i sopar darrera de l'Ajuntament.

Entre la gent que lluim la samarreta n'hi ha que estem afiliats a algun sindicat i n'hi ha que no.

Si haguessim de definir què volem, a més que no retallin més els serveis públics i recuperem allò que hem perdut, seria un canvi molt profunt en les formes de fer del món de la política, l'economia i la societat en general. Allò que diem una regeneració democràtica. Sense això no hi haurà recuperació de cap mena."si no, passa que mentres salvem els pollets se'ns els menja l'aguineu.

(seguirem. Feu les vostres aportacions. És lliure i gratuït. dos valors en desús.)

Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags:

Ens agradaria que aquests anys els Reis Mags ens portessin a tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest país uns polítics dignes, aptes per assolir les seves responsabilitats i dirigir amb ètica i pensant en el be comú els seus càrrecs.

Ens agradaria que prenguessin consciència de la seva irresponsabilitat, de la seva deslleialtat cap al poble que els ha escollit a les urnes, i marxessin sense fer soroll i sense omplir-se les butxaques deixant algú que sàpiga dirigir. Això sí, que s’enduguin totes les persones de confiança que han instal·lat còmodament en qualsevol despatx.

Ens agradaria que totes les persones que estan imputades, encausades, pendents de judici, ja sigui o no presumptament, deixin els seus llocs de treball, deixin de cobrar, i si es demostra que són culpables no puguin tornar a tenir un lloc de treballar en cap administració pública, en cap consell d’administració, no tinguin pagues vitalícies milionàries... Perquè després de veure avui imatges del "senyor" Rodrigo Rato, "insigne gestor" de l'economia europea i espanyola i la seva nova col·locació... no ens surten les paraules.

Ens agradaria que pensessin que el conjunt de la ciutadania, si es queda sense feina no té contacte en cap consell d’administració de grans multinacionals, no tenen pagues ni pensions vitalícies que a més els permet continuar compaginar-les amb d’altres feines amb sous astronòmics, que com a molt i durant un període molt curt de temps tindran dret a una prestació minsa que els hi permetrà sobreviure uns mesos més.

Ens agradaria que pensessin que retallant en Educació, Sanitat i d’altres Serveis Públics no arreglaran el país, com diu la frase “que bien habla el sano con el enfermo”. Que bé parlen aquells que no veuen afectats els seus drets, ells que poden gaudir de Sanitat privada, d’Educació Privada i de tot allò que sols un sou com el seu pot comprar... Això sí, a costa de tots nosaltres, treballadors al seu servei.

I fent una petita menció a la nostra ciutat, Sabadell, que està tocada des de finals de novembre, ens agradaria que s’alcés amb dignitat del pou on ara mateix està immersa.

Voldríem que els seus dirigents trobessin una sortida digna i pensessin en el conjunt de la ciutadania i no en els seus interessos, però que ho fessin amb el cor a la mà i si l’única opció és marxar i deixar pas a d’altres ho fessin, perquè més val fer-ho de motus propi que obligat per les circumstàncies.

No jutjarem a ningú perquè no ens toca fer-ho a nosaltres, per això hi ha la justícia, que hem de pensar és justa i igual per a tots; sols els hi demanem lleialtat, honradesa i responsabilitat cap als seus ciutadans i que en aquesta nit màgica on el cel és més clar i les estrelles brillen amb més força trobin el camí a seguir...

Marea Groga SBD

TOTS JUNTS SUMEM

Temps difícils

Són temps difícils aquests que corren. Fa cinc anys que vam entrar en aquesta meravellosa crisi, que tots aquells que no teníem assessors, ni eren economistes, ni cobràvem ni cobrem un munt d'euros al mes per fer anàlisi, estudi de mercat... sols les veiem venir.
Qualsevol mestresa de casa, sabia i sap que on entren 5 no poden sortir-ne 10; i quan no tens més que aquesta quantitat per gastar no "estires més el braç que la maniga".
Tots els nostres polítics, siguin d'un país anomenat Espanya o d'un altre anomentat Catalunya i d'una ciutat anomenada Sabadell, han fet el mateix... deixar-se portar pel tinc 5 i em gasto 10, després el banc ens deixarà la resta i així any rere any, i per això estem aquí, perquè ara que fem els comptes, aquests no quadren... perquè ara que tenim de tot: Centre d'Atenció Primària, Biblioteques per barris, Centre Cívics, Poliesportius, Piscines, Infraestructures solitàries, Aeroports que no porten enlloc... NO els podem mantenir
Quin preu hem pagat? Un preu tant elevat que ningú té una calculadora amb tants números per fer els comptes.
Quan es fan aquests tipus d'inversions, què no es fan els números?: el de què costa construir i què costa mantenir, si costa més el farcit potser ens plantejem què s'ha de fer. Però, NO, no hem fet això, hem construit, construit i construit i ara què?
Ara els ajuntaments no tenen diners, els consells comarcals, les diputacions, la generalitat, l'estat, els paísos europeus no tenen diners , i els bancs han tancat l'aixeta dels prèstecs, perquè POBRETS tampoc tenen diners.
Els treballadors són presionats per les seves empreses, sota el discurs d'ara tots ens hem de premer el cinturó, hem de sortir com sigui d'aquesta crisi que no hem creat, hem de sacrificar el sou, les pagues extres, alguns la feina, les condicions de treballs que teniem fins ara, però tot sigui perquè el país surti endavant...
Que som d'inocents!!! Ens ho creiem. Som així els treballadors, després de tant lluitar pels nostres drets, ara van i ens expliquen una d'indis i ni tant sols tenim la capacitat d'anar a una i lluitar per allò que ja hem aconseguit i que per dret és nostre.
Els nostres polítics ens enganyen, en manipulen i no són clars ni amb nosaltres, i ni tan sols amb ells mateixos. Han perdut la capacitat de defensar els interesos dels ciutadans per sobre dels seus i moltes vegades del partit al qual representen.
CRIDEM, DEFENSEM I LLUITEM pel nostre futur i pel dels nostres fills, demanem transparència en la gestió, humilitat en el servei que presten a la ciutat i sobre tot RESPONSABILITAT I COHERÈNCIA. Perquè sols si un és honest amb si mateix podrà ser-ho amb els altres.

Bon Nadal! JOU? JOU? JOU?

No és per xafar la guitarra de ningú, personalment cada dia intento estar de bon rotllo amb tothom i fer una vida familiar normal, amb amor i demés. Per Nadal em trobo amb la família, també intento fer-ho la resta de l'any, però, per Nadal, malgrat el meu ateisme que ve de lluny pot ser influït per una educació cristiana, per la propaganda, els llums del carrer o el Corte Inglés, em sembla bonic reunir la família. Va de debò, encara que us pugui semblar una mica cursi. Fem cagar el tió, i per desconcert dels anglosaxons, tots els éssers màgics que poden passar per casa amb una mena de mestissatge cultural hi passen, què hi farem, reconec que amb això sóc una mica bleda...

Però dit això, la cosa és que amb més o menys dies de festa, depenent de l'estalviador d'hores que hagi estat cadascú i sense paga extra, perquè els 800 euros no són la paga extra de nadal si no una altre cosa que ens devien i que ara ens l'han pagada a canvi d'una cosa més petita de la que ja teníem... amb això i una mica de sort, o molta sort, molts de nosaltres passades les festes que tingui cadascun, tornarem a la feina, amb més o menys IL·LUSIÓ... però no tots. Hi haurà companys i companyes que no ho faran perquè ja no la tindran la feina, perquè el 31 de desembre se'ls acaba el contracte. SE'LS ACABA EL CONTRACTE és una expressió alliberadora, exculpadora, ho he sentit moltes vegades NO ELS FEM FORA, NO ELS ACOMIADEM, NO ÉS UN ACOMIADAMENT: SE'LS HA ACABAT EL CONTRACTE... Com si acabar-se el contracte fos una cosa extraterrenal, en la que els humans no hi tenim res a veure, com si fos fruït de l'acció d'una força suprema i el patró, en aquest cas l'Alcalde i el govern municipal no hi poguessin fer res... SE'LS HA ACABAT EL CONTRACTE...

El que jo penso és que això que passa a l'administració són ERO's de facto. M'explico: a una empresa privada si hi ha una baixada d'encarrecs, de comandes, l'empresari es planteja reduir la plantilla i es pot acollir a un ERO, que ha de negociar amb els sindicats... el concepte ERO no hauria d'estar normalitzat com una forma de fer còmplices els representants del treballadors dels acomiadaments patronals, però la cosa és que s'ha de negociar, i si més no aquesta fiscalització, posem que evita una certa arbitrarietat, com a mínim l'empresari ho ha de justificar d'alguna manera... però en els ERO's encoberts de l'administració no hi ha justificació que valgui... ni negociació... ni res (com al telenotícies diuen que tot va malament i a casa tenim aturats i el veí també i quell altra que conec fa quatre anys que no treballa, donem per fet que això justifica que l'Estat en totes les seves extensions político administratives talli i retalli a dojo, això no és una justificació, cada passa s'ha de valorar en concret). L'Ajuntament es va declarar en fallida sense comptar amb ningú, ni representació sindical, ni treballadors ni ningú... Això és ni més ni menys que el pla d'ajust. A la SEAT com a mínim s'han fet referèndums per si fan un cotxe o no el fan... A l'Ajuntament, a l'administració, això no s'ha fet, però no sé si ningú ho ha demanat... D'altra banda, la retirada de comandes sembla que podria ser l'absència de finançament en quedar tallades les subvencions que arribarien d'altres administracions... ÉS COM SI ET TALLESSIN LA LÍNIA DE CRÈDIT com a conseqüència hi ha companyes i companys que aquest nadal no estaran tan contents i feliços i amorosos com d'altres. Això va passar també aquest estiu, més d'una vintena de companys van haver de plegar. SI EREN MÉS DE DEU JA VAL, ja sé que tots no eren acomiadaments, però la cosa és que uns es van quedar i altres no, ÉS A DIR que els van acomiadar, NO JUGUEU AMB LES PARAULES...

Penso que potser caldria fer alguna cosa per demostrar si més no el nostre desacord amb aquesta forma de fer política, de gestionar els recursos humans de l'Ajuntament i retallar serveis (No es faran els mateixos serveis amb menys gent)

PROPOSTES:

PLANTADA DE PANCARTA DAVANT DE L'AJUNTAMENT ABANS D'ACABAR LA SETMANA (ELS SINDICATS PODRIEN DIR ALGUNA COSA A MÉS D'EXPLICAR EL RESULTAT DELS PROCESSOS CONGRESUALS I LLEPAR-SE LES FERIDES I ESQUITXOS DEL MERCURI)

Aquesta tarda hi ha una mani:

Urquinaona 17:30 a plaça de Sant Jaume (BCN) contra les retallades i a varies ciutats més (CONVOQUEN ELS SINDICATS)

Valoració de la vaga del 14 de novembre

Per endavant, cal dir que la vaga és un instrument de lluita cabdal per a la defensa i millora de les condicions laborals i de vida dels i les treballadores.

Pels que no tenim accions, ni rendes, ni negocis diversos, pels que només tenim com a recurs de vida el producte del nostre treball assalariat negar-nos a treballar perquè fem vaga és l'eina més contundent que tenim:

Si el preu no és bo, no hi ha producte.

De ben segur que ningú d'aquells que critiquen avui les vagues, que les consideren antiquades, fora de temps i de lloc, no lliurarien un producte a un hipotètic comprador sense fixar el preu per endavant.

Oi que no?

De fet, en bona part, la crisi immobiliàriobancària actual ve d'això:

els bancs no han volgut rebaixar el valor del seu actiu immobiliari (Ara, sembla que ho fara el banc “dolent” pagant amb diners públics la diferència).

I tenen la barra de criticar els vaguistes...

Els treballadors i les treballadores tampoc no hauríem de lliurar el producte del nostre treball sense tenir garantit el preu, les relacions laborals ben pactades i les condicions socials assegurades, perquè, al cap i a la fi, són també part de les nostres retribucions diferides en forma de “benestar”.

Per contra, se'ns retalla el sou directe, i el diferit, amb les retallades als serveis sanitaris, educatius, asistencials, etc., les condicions laborals pactades als convenis, trencant unilateralment la negociació col·lectiva i retallant les condicions socials (salari diferit).

Quan negociem els convenis, els treballadors i les treballadores pactem, mitjançant els nostres representants sindicals, amb les patronals, públiques o privades, unes determinades condicions, depenent també del context social que cal tenir en compte i forma part de la negociació. Què vol dir això? Que si no disposséssim de cobertura per desocupació (ara retallada), si no tinguéssim sanitat pública i universal (ara retallada), si no tinguéssim escoles públiques o concertades (retallades), i així una llista de coses que teníem i ara ja no les tenim o les tenim retallades, no hauríem arribat a acords amb les patronals, i les empreses haurien deixat de tenir uns guanys per la venda d'uns productes que no haurien pogut frabricar perquè ningú els ho hauria fabricat.

(EX. Si vas a comprar pa a cal forner i la barra val 0,90 € i només en vols pagar 0,7€, el més provable és que el forner no te la vengui, no?)

Cert és, però, que com aquells que només disposem del nostre sou també tenim la capacitat d'estalvi més limitada, segurament, i així passa, hauríem de fer la feina en pitjors condicions perquè no és veritat que tinguem llibertat contractual, i com hi ha coses bàsiques per viure que no podem fer si no tenim un sou, doncs ens veiem abocats a treballar de vegades en condicions pitjors (d'aquí que encara que govern i patronal estiguin fent la “la matanza de Texas de las relacions laborals i de les condicions socials de les classes subalternes, encara anem a treballar aquells que encara no hem perdut la feina).

NO ESTEM INVENTANT RES, NOMÉS POSANT AL DIA ALGUNES IDEES QUE DE VEGADES PERDEM DE VISTA

Tal com ho tenim ara, el treball és un mercat, els i les treballadores venem la nostra força de treball física i intel·lectual i una economia de mercat es regeix per la llei de l'oferta del producte i la demanda (major oferta del producte, preus més baixos/major demanda del producte, preus més elevats) obviament el producte és el nostre treball, quans més milions de persones ofereixen el seu treball al mercat, perquè es troben en situació d'atur i menys empreses hi ha per contractar-los, el preu (salari directe o diferit) se'n va en orris.

Des dels governs, des de les altes estàncies de totes les estàncies, des de les patronals, des de les tertúlies televisives i radiofòniques, sens critica perquè aquesta vaga, com totes les vagues generals arriba en un mal moment, perquè no som prou responsables... perquè el que cal és aixecar el país...

Això vol dir que sí que som importants, i que la vaga és un instrument efectiu...

(“ladran, luego cabalgamos”)

però no diuen el mateix dels defraudadors...

dels especuladors...

dels qui retenen fortunes sota les rajoles dels paradissos fiscals que esperen de forma oportunista que passi la tempesta econòmica per treure rèdit de la misèria que està generant...

la recepte dels gurus que governen en el nostre nom i al servei dels poderosos és que per sortir de la crisi, a més de rescatar la banca pagant el poble, cal augmentar el marge de beneficis empresarials a costa de rebaixar els costos laborals... (una tesi molt moderna).

Per això cal no caure en el parany dels discursos i teories sobre si vaga o no vaga, si està de moda o si ja no és moderna. Les vagues no es fan perquè siguin més o menys xics perquè siguin més o menys mones. Les vagues no es fan per caure bé a ningú. La vaga no és una festa, és una lluita. Es una demostració de força davant de qui no ens vol pagar el producte (t'emportes la barra de pa sense pagar-la o pagant-la al preu que et dona la gana? Oi que no. Doncs, igual.

I la vaga general és, a més, un fet dramatic, encara que ens ho vulgui edulcorar amb discursets de democràcia i drets... perquè quan interessa tots som molt civilitzats però són discursos per neutralitzar l'efecte de la lluita (no ens enganyem) la vaga no és només fruit d'una opinió, l'exercici d'un dret o un altre, de treballar o fer vaga, d'obrir la botiga o no obrir-la.

En una vaga d'empresa o d'un sector hi ha una contradicció entre què vol la patronal i què volen els treballadors i treballadores de l'empresa. Si anem a la vaga, som els treballadors i treballadores que hem de garantir que mentre dura la vaga, d'allà no surt ni un botó per vendre, (o ens deixen endur el pa del forner, i ja arribarem a un acord en el preu, mentre ens cruspim el “bocata”?) Però si més no, en una empresa o en un sector quan s'està negociant les parts contractants estant prou definides: la patronal és la patronal i els treballadors i treballadores són els que són. En una vaga general això no es veu tan clar. La vaga general normalment va dirigida contra mesures guvernamentals. Els governs prenen messures que beneficien uns i perjudiquen uns altres. És així la cosa, per això uns votem unes coses i d'altres en voten unes altres... això és democràcia. Assumim el resultat que ha triat la majoria, però no vol dir que haguem de suspendre les nostres vides entre votació i votació. Els governs prenen messures del tipus facilitar l'acomiadament, perquè els empresaris no se n'han sortit a la mesa de negociació amb els sindicats i aleshores surt el govern i ho fa per ells, és com si entrés un guardia urbano al forner i li digués al senyor o la senyora que ven el pa que ens l'ha de vendra a 0,7€ i no a 0,9€ perquè no ens en sortim nosaltres sols negociant la cosa... Doncs el govern si que ho fa. Reduiex el cost de l'acomiadament, perdem així, d'una banda estabilitat i seguretat en les nostres vides i a més rebaixa la nostra capacitat contractual, que vol dir tant com “si no t'interessa el que et vull pagar (treballar en aquestes o aquelles condicions) “aquí tens la porta” i tinc tants milions de persones on triar. Per tant, malgrat la crisi és general les messures del govern per sortir de la crisi no afecta a tothom en general a uns ens perjudica directament i a altres o bé els beneficia o afavoreix d'alguna manera o no els perjudica directament. Els usuaris dels serveis públics no som tots per igual depenent de l'estatus. Qui té un estatuts “alt” normalment ha disposat sempre d'atenció mèdica, no ha tingut problema per accedir als medicaments, ha dut els nens a l'escola. Es veritat que ara tenim molts serveis universals que fa temps (deixem-ho en fa temps) no hi eren, però no a tothom li ha costat el mateix aconseguir un centre mèdic al barri, ni que es faci una escola. Hi va haver una epoca que els nens tenien moltes dificultats per estar escolaritzats, però no fa tant, a cop de pancarta es van aconseguir molts barracons per fer escoles i a força de pancarta molts edificis per treure els barracons. Ara ja sembla que tornem a tenir barracons per donar i per vendre...

el que vull dir és que no tohom arriba a una convocatòria de vaga general amb el mateix estatus i biografia vital. Lògic i normal. Però això no ens ha de fer dubtar. La negociació col·lectiva, el dret a negociar i les coses aconseguides no van ser de “bon rollo”, no van ser amb ji ji ji ja ja ja. Si avui l'estat, per democratic que sigui continua afavorint els poderosos i els dels estatus més alts abans d'arribar aquí encara era pitjor... però no ens enganyem, la democràcia, és a dir, la sanitat universal, les prestacions socials, l'educació universal, la negociació col·lectiva, la participació activa i pasiva a les eleccions, el dret a decidir, no ha estat fruit de la generositat d'un governant que es va llevar un dia i va decidir que es faria democrata i ... no és un tòpic, és real, no és un recurs dialectic, és veritat, durant els anys seixanta i setanta, milers, i milers són milers, no és cap recurs, insisteixo amb això perquè és important perquè van ser milers i aquest milers eren milers de persones, amb noms i cognoms amb families amb persones que se'ls estimaven, i van anar a parar a les presons espanyoles per manifestar-se, per reunir-se, per demanar que apugesin el preu del jornal, per demanar una reunió amb “l'amo”, aquests sindicalistes, persones valentes que van ser herois sense desitjar-ho van forçar les bases de la societat que tenim, allò que va costar molt de sofriment avui ens ho estant prenen sense cap esforç per part d'uns governants que ho fan en virtud de què?

Aquest escrit es pot acabar aquí o no, depen de nosaltres.

Germán