Valoració de la vaga del 14 de novembre

Per endavant, cal dir que la vaga és un instrument de lluita cabdal per a la defensa i millora de les condicions laborals i de vida dels i les treballadores.

Pels que no tenim accions, ni rendes, ni negocis diversos, pels que només tenim com a recurs de vida el producte del nostre treball assalariat negar-nos a treballar perquè fem vaga és l'eina més contundent que tenim:

Si el preu no és bo, no hi ha producte.

De ben segur que ningú d'aquells que critiquen avui les vagues, que les consideren antiquades, fora de temps i de lloc, no lliurarien un producte a un hipotètic comprador sense fixar el preu per endavant.

Oi que no?

De fet, en bona part, la crisi immobiliàriobancària actual ve d'això:

els bancs no han volgut rebaixar el valor del seu actiu immobiliari (Ara, sembla que ho fara el banc “dolent” pagant amb diners públics la diferència).

I tenen la barra de criticar els vaguistes...

Els treballadors i les treballadores tampoc no hauríem de lliurar el producte del nostre treball sense tenir garantit el preu, les relacions laborals ben pactades i les condicions socials assegurades, perquè, al cap i a la fi, són també part de les nostres retribucions diferides en forma de “benestar”.

Per contra, se'ns retalla el sou directe, i el diferit, amb les retallades als serveis sanitaris, educatius, asistencials, etc., les condicions laborals pactades als convenis, trencant unilateralment la negociació col·lectiva i retallant les condicions socials (salari diferit).

Quan negociem els convenis, els treballadors i les treballadores pactem, mitjançant els nostres representants sindicals, amb les patronals, públiques o privades, unes determinades condicions, depenent també del context social que cal tenir en compte i forma part de la negociació. Què vol dir això? Que si no disposséssim de cobertura per desocupació (ara retallada), si no tinguéssim sanitat pública i universal (ara retallada), si no tinguéssim escoles públiques o concertades (retallades), i així una llista de coses que teníem i ara ja no les tenim o les tenim retallades, no hauríem arribat a acords amb les patronals, i les empreses haurien deixat de tenir uns guanys per la venda d'uns productes que no haurien pogut frabricar perquè ningú els ho hauria fabricat.

(EX. Si vas a comprar pa a cal forner i la barra val 0,90 € i només en vols pagar 0,7€, el més provable és que el forner no te la vengui, no?)

Cert és, però, que com aquells que només disposem del nostre sou també tenim la capacitat d'estalvi més limitada, segurament, i així passa, hauríem de fer la feina en pitjors condicions perquè no és veritat que tinguem llibertat contractual, i com hi ha coses bàsiques per viure que no podem fer si no tenim un sou, doncs ens veiem abocats a treballar de vegades en condicions pitjors (d'aquí que encara que govern i patronal estiguin fent la “la matanza de Texas de las relacions laborals i de les condicions socials de les classes subalternes, encara anem a treballar aquells que encara no hem perdut la feina).

NO ESTEM INVENTANT RES, NOMÉS POSANT AL DIA ALGUNES IDEES QUE DE VEGADES PERDEM DE VISTA

Tal com ho tenim ara, el treball és un mercat, els i les treballadores venem la nostra força de treball física i intel·lectual i una economia de mercat es regeix per la llei de l'oferta del producte i la demanda (major oferta del producte, preus més baixos/major demanda del producte, preus més elevats) obviament el producte és el nostre treball, quans més milions de persones ofereixen el seu treball al mercat, perquè es troben en situació d'atur i menys empreses hi ha per contractar-los, el preu (salari directe o diferit) se'n va en orris.

Des dels governs, des de les altes estàncies de totes les estàncies, des de les patronals, des de les tertúlies televisives i radiofòniques, sens critica perquè aquesta vaga, com totes les vagues generals arriba en un mal moment, perquè no som prou responsables... perquè el que cal és aixecar el país...

Això vol dir que sí que som importants, i que la vaga és un instrument efectiu...

(“ladran, luego cabalgamos”)

però no diuen el mateix dels defraudadors...

dels especuladors...

dels qui retenen fortunes sota les rajoles dels paradissos fiscals que esperen de forma oportunista que passi la tempesta econòmica per treure rèdit de la misèria que està generant...

la recepte dels gurus que governen en el nostre nom i al servei dels poderosos és que per sortir de la crisi, a més de rescatar la banca pagant el poble, cal augmentar el marge de beneficis empresarials a costa de rebaixar els costos laborals... (una tesi molt moderna).

Per això cal no caure en el parany dels discursos i teories sobre si vaga o no vaga, si està de moda o si ja no és moderna. Les vagues no es fan perquè siguin més o menys xics perquè siguin més o menys mones. Les vagues no es fan per caure bé a ningú. La vaga no és una festa, és una lluita. Es una demostració de força davant de qui no ens vol pagar el producte (t'emportes la barra de pa sense pagar-la o pagant-la al preu que et dona la gana? Oi que no. Doncs, igual.

I la vaga general és, a més, un fet dramatic, encara que ens ho vulgui edulcorar amb discursets de democràcia i drets... perquè quan interessa tots som molt civilitzats però són discursos per neutralitzar l'efecte de la lluita (no ens enganyem) la vaga no és només fruit d'una opinió, l'exercici d'un dret o un altre, de treballar o fer vaga, d'obrir la botiga o no obrir-la.

En una vaga d'empresa o d'un sector hi ha una contradicció entre què vol la patronal i què volen els treballadors i treballadores de l'empresa. Si anem a la vaga, som els treballadors i treballadores que hem de garantir que mentre dura la vaga, d'allà no surt ni un botó per vendre, (o ens deixen endur el pa del forner, i ja arribarem a un acord en el preu, mentre ens cruspim el “bocata”?) Però si més no, en una empresa o en un sector quan s'està negociant les parts contractants estant prou definides: la patronal és la patronal i els treballadors i treballadores són els que són. En una vaga general això no es veu tan clar. La vaga general normalment va dirigida contra mesures guvernamentals. Els governs prenen messures que beneficien uns i perjudiquen uns altres. És així la cosa, per això uns votem unes coses i d'altres en voten unes altres... això és democràcia. Assumim el resultat que ha triat la majoria, però no vol dir que haguem de suspendre les nostres vides entre votació i votació. Els governs prenen messures del tipus facilitar l'acomiadament, perquè els empresaris no se n'han sortit a la mesa de negociació amb els sindicats i aleshores surt el govern i ho fa per ells, és com si entrés un guardia urbano al forner i li digués al senyor o la senyora que ven el pa que ens l'ha de vendra a 0,7€ i no a 0,9€ perquè no ens en sortim nosaltres sols negociant la cosa... Doncs el govern si que ho fa. Reduiex el cost de l'acomiadament, perdem així, d'una banda estabilitat i seguretat en les nostres vides i a més rebaixa la nostra capacitat contractual, que vol dir tant com “si no t'interessa el que et vull pagar (treballar en aquestes o aquelles condicions) “aquí tens la porta” i tinc tants milions de persones on triar. Per tant, malgrat la crisi és general les messures del govern per sortir de la crisi no afecta a tothom en general a uns ens perjudica directament i a altres o bé els beneficia o afavoreix d'alguna manera o no els perjudica directament. Els usuaris dels serveis públics no som tots per igual depenent de l'estatus. Qui té un estatuts “alt” normalment ha disposat sempre d'atenció mèdica, no ha tingut problema per accedir als medicaments, ha dut els nens a l'escola. Es veritat que ara tenim molts serveis universals que fa temps (deixem-ho en fa temps) no hi eren, però no a tothom li ha costat el mateix aconseguir un centre mèdic al barri, ni que es faci una escola. Hi va haver una epoca que els nens tenien moltes dificultats per estar escolaritzats, però no fa tant, a cop de pancarta es van aconseguir molts barracons per fer escoles i a força de pancarta molts edificis per treure els barracons. Ara ja sembla que tornem a tenir barracons per donar i per vendre...

el que vull dir és que no tohom arriba a una convocatòria de vaga general amb el mateix estatus i biografia vital. Lògic i normal. Però això no ens ha de fer dubtar. La negociació col·lectiva, el dret a negociar i les coses aconseguides no van ser de “bon rollo”, no van ser amb ji ji ji ja ja ja. Si avui l'estat, per democratic que sigui continua afavorint els poderosos i els dels estatus més alts abans d'arribar aquí encara era pitjor... però no ens enganyem, la democràcia, és a dir, la sanitat universal, les prestacions socials, l'educació universal, la negociació col·lectiva, la participació activa i pasiva a les eleccions, el dret a decidir, no ha estat fruit de la generositat d'un governant que es va llevar un dia i va decidir que es faria democrata i ... no és un tòpic, és real, no és un recurs dialectic, és veritat, durant els anys seixanta i setanta, milers, i milers són milers, no és cap recurs, insisteixo amb això perquè és important perquè van ser milers i aquest milers eren milers de persones, amb noms i cognoms amb families amb persones que se'ls estimaven, i van anar a parar a les presons espanyoles per manifestar-se, per reunir-se, per demanar que apugesin el preu del jornal, per demanar una reunió amb “l'amo”, aquests sindicalistes, persones valentes que van ser herois sense desitjar-ho van forçar les bases de la societat que tenim, allò que va costar molt de sofriment avui ens ho estant prenen sense cap esforç per part d'uns governants que ho fan en virtud de què?

Aquest escrit es pot acabar aquí o no, depen de nosaltres.

Germán